Avui em dirigeixo a les mares, pares i famílies a qui pugui interessar.
Llegint he trobat aquest article del periodista Carles Capdevila , el veig molt proper i bonic, i com que tots i totes estem vivint l'experiència de P5 us aconsello fer·ne una lectura.
Costa saber quins són els millors anys de la nostra vida. I encara
més predir-ho abans de viure’ls. Només podries saber-ho a posteriori, en
funció de com t’han anat. I tampoc és del tot objectivable, perquè per
sort la memòria és traïdora, mitifica alguns períodes i n’oblida
d’altres, per fer la nostra història més suportable.
Tot i això, m’atreveixo a generalitzar, i afirmar que els millors
anys de la nostra vida són els 5, 6 i 7 anys. I, si em feu afinar, diré
que el curs amb més opcions de ser feliç és P5.
Els nadons viuen desconcertats, i quan comencen a posar ordre arriba
P3 i els posa la pressió dels grups de 25 i el trànsit de la criatura
que encara fa migdiada cap al nen que no en farà mai més. A P4 comencen a
controlar, però van veient morir els privilegis del nadó que ja no són.
I de sobte arriba P5, aquell curs en què ets el més gran dels petits.
El curs en què encara tot és divertit, tot és joc, i a sobre n’ets
conscient, ho pots celebrar. A casa nostra fa 14 anys que hi creix
canalla, i tots ells han trobat entre els 5 i els 7 anys un estat de
placidesa mental, de benestar emocional, gairebé paradisíac. Comencen a
ser autònoms però se senten independents, saben gaudir de tot el que és
al seu abast i no són conscients encara de l’esforç que els costarà
mantenir-ho. I tenen claríssim que el tió és el que caga i que els
regals els porten els Reis.
Els millors anys sempre són un oasi entre anys més complicats. I
arriba tercer de Primària, i arriben els deures. Deures en el sentit
literal, dels que t’has d’emportar a casa i apuntar a l’agenda. No vull
dir que sigui impossible ser feliç, quan arriben les responsabilitats,
però a partir d’aquí ja tot dependrà de com les superis. Entre els 5 i
els 7 la felicitat és gratuïta, a partir dels 8 ja reclama un pagament
en espècies.
Per això si després de les dotze campanades se m’apareix un geni i em
concedeix un desig, li demanaré que, ni que sigui durant un dia, em
deixi repetir P5.
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA